En conmemoració del dia de la dona treballadora, l’Elena Izquierdo Grau membre del grup de dones Campus Nord i la inLaber Gisela Ruzafa Amado han entrevistat a la professora i ex-degana Maria Ribera Sancho.
Qui és la Maria Ribera Sancho?
La Dra. Maria Ribera Sancho és professora titular del Departament d’Enginyeria de Serveis i Sistemes d’Informació a la UPC. Va ser Degana de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (2004 a 2010) i vicedegana Cap d’Estudis de la mateixa facultat (1998 a 2004). Actualment es la responsable del departament d’Education and Training del Barcelona Supercomputing Center y directora del PRACE Advanced Training Center at BSC.
Ha estat activa al camp de l’Enginyeria del Software durant més de trenta anys. Les seves principals àrees d’investigació són la Modelització Conceptual, els Sistemes d’Informació, l’Enginyeria del Software i el BigData Analytics. És autora de nombrosos articles científics i altres publicacions presentades en congressos i revistes internacionals.
Ha participat en nombrosos projectes d’investigació i innovació per a la Unió Europea i diferents empreses i altres institucions. Actualment és directora associada de l’InlabFib.
És Chair de l’EQANIE Accreditation Committee, membre de la comissió EURO-INF d’ANECA i membre de l’Education Committee del Human Brain Project.
L’entrevista
Creus que una dona ho té més difícil per obtenir una càtedra? En cas afirmatiu quines mesures creus que ajudaria a canviar aquesta realitat?
Que una dona ho té més difícil que un home per obtenir una càtedra és demostrable, només cal mirar les xifres. Partint de la premissa que les dones, considerades com a col·lectiu, són igual d’ intel·ligents, treballadores i preparades que els homes, si les condicions i les oportunitats fossin igualitàries, la proporció de professores catedràtiques respecte de professores titulars seria similar a la que assoleixen els homes, però la realitat és molt diferent. Per exemple, a la UPC les dones titulars d’universitat representen el 25% del professorat funcionari, però només un 8,1% arriben a catedràtiques. Aquesta situació es reprodueix de forma similar a totes les universitats i països. Al meu departament, amb un 35% de dones professores no hi ha cap dona catedràtica, ni crec que n’hi hagi cap en els propers 10 anys. És el que es coneix com a sostre de vidre, aplicat al cas de la Universitat.
Potser podem esperar que la societat canviï de manera que ja no existeixi el sostre de vidre però, tal com ho veig, caldria una revolució mundial de primer ordre per part de les dones perquè això no duri segles. Mentrestant, per canviar la realitat a la universitat és imprescindible canviar els processos i els criteris de promoció del sistema universitari. No crec que hi hagi cap altra manera, les mesures de conciliació familiar i similars resolen altres problemes, però no aquest.
Al ser professora de la FIB tractes amb alumnes a diari, sents que des de que vas estudiar la carrera hi ha hagut canvis per les estudiants. En cas afirmatiu quins han estat?
Francament, no sabria dir quins canvis s’han produït més enllà de la visualització del problema.
Ha sigut complicat compaginar la maternitat amb la carrera professional? Has sentit que per ser mare se t’han tancat algunes portes?
Si, i tant! La carrera professional a la Universitat és molt competitiva i té uns tempos que marquen de forma determinant la teva possibilitat efectiva de progressar en cada moment. No és que es tanqui cap porta, però els homes hi poden arribar abans i ocupen els llocs.
La maternitat i la cura dels fills arriba en un moment de la vida acadèmica en què s’estableixen els rols i les expectatives de futur de cadascú. És subtil, però quedem fora de joc. Un cop superada aquesta etapa, el què caldria fer per recuperar “posicions” no m’ha interessat prou. També observo que a la majoria de dones ens importa més el que fem que el que som, perquè busquem dedicar el temps a coses que serveixin o que ens motivin. No tenim l’objectiu posat en “ser catedràtiques” i no fem estratègia.
També vull explicar, perquè és de justícia, que les oportunitats més interessants de la meva carrera professional me les han proporcionat homes, bons companys que saben mantenir una relació professional plena amb una dona, sense complexos ni encongiments. Mai els estaré prou agraïda.
Creus que a la universitat que és un entorn de cultura i educació es veu menys el masclisme?
Si, efectivament, a la universitat les formes són sempre exquisides i, de vegades, amaguen actituds masclistes que només les veu qui les pateix. El nivell educatiu del col·lectiu universitari fa que hi hagi menys actituds masclistes que en altres entorns però, quan es donen, són perverses, no es veuen i són difícils de resoldre.
Com ha evolucionat des de que eres estudiant? Quines accions creus que ajudarien a combatre el masclisme?
Jo no percebo que aquest aspecte concret hagi evolucionat gens. Opino que podria ser efectiu crear xarxes potents i molt visibles de dones compromeses i disposades a escoltar i ajudar estudiants o companyes que siguin víctimes d’actituds masclistes a la Universitat. Caldria la complicitat de moltes dones i la implicació clara i meridiana de la institució. Els protocols actuals no són prou visibles i les estudiants no els fan servir.
A l’estar a una situació de poder sent degana de del 2004 al 2010 tens alguna anècdota en la que se t’ha tractat diferent per ser dona i degana? Ens la podries explicar?
Us explico una anècdota poc compromesa:
Vaig ser escollida degana de la FIB el maig del 2004, jo estava mooolt contenta. Em sento Fiber, estimo la FIB i hi he dedicat la major part de la meva vida. No podia deixar de pensar que en 30 anys d’història mai un titulat de la FIB l’havia dirigit i que era una fita destacable. De veritat que m’ho semblava…
…doncs no!, tots els comunicats, notícies i felicitacions van ser perquè una dona havia estat escollida per primer cop degana de la FIB, o perquè era el primer cop que una dona dirigia una de les escoles grans de la UPC. També n’estava contenta, però per mi no era el més important.